Diada

Avui és 11 de Setembre, la diada. No és la primera diada que passo a terres sueques però si la primera que passo com a emigrant. Per aquí dalt el referent que evoca aquesta data és l'atemptat de Nova York, però evidentment ningú sap que és el dia nacional de Catalunya, de fet la gran majoria no saben ni què és Catalunya. Contràriament al que passa amb la nostra capital, Barcelona, el nostre país no és massa conegut per aquí. Bé, no és quelcom que ens hagi de treure massa la son, Suècia mateix tampoc és un país massa conegut malgrat tenir estat i ser una de les 10 primeres potències econòmiques mundials.
El que potser sí que ens hauria de fer reflexionar una mica més és el fet que aquest petit país en el que visc, que amb prou feines té més habitants que el nostre, pugui ser un dels països més rics del món junt amb un dels millors nivells de vida també. Ara podria parlar de molts temes que sincerament desconec, no sé si Suècia posseeix uns recursos naturals molt més extensos que el nostre país (segurament sí) o si el clima afavoreix aquesta situació privilegiada (segurament no) però sí que puc entretenir-me a mirar una mica més de prop diferències que començo a copsar amb el temps que porto vivint aquí.
I és que per a mí, una de les principals diferències entre Suècia i el el meu propi país és la gent. Una gent treballadora, complidora i sobretot, honrada. Aquí no es veu la picardia com una ventatja, ningú està orgullós d'haver aconseguit amagar ingressos a hisenda o de cobrar dietes il·lícites a la feina. La gent senzillament treballa, paga (molts) impostos i en general és honrada. Com que la majoria de la gent dispensa aquest tracte just envers la societat en reben la recompensa. És cert que es paguen molts impostos però no és menys cert que existeixen moltes deduccions (per transport, per situació familiar, despeses,...) i que els serveis i infraestructures públiques funcionen força bé, és més, estan millorant constantment. Tampoc hem d'oblidar que Suècia compta amb grans empreses multinacionals, punteres mundials en els seus respectius sectors, que dispensen un tracte no menys bo als seus treballadors.
És per tot això que en un dia com avui, la diada, no puc dir que enyoro el meu país. Evidentment enyoro la gent, els amics i la família, la ciutat que m'ha vist néixer, el clima mediterrani, inconscients molts de nosaltres de la seva benignitat malgrat les calorades a l'estiu i les tempestes a la tardor... Però no enyoro gens ni mica les trifulques polítiques, la indignació envers els organismes públics, la contaminació provocada per la irracionalitat de la gent, la por constant de deixar-me el cotxe obert o la bossa massa a la vista mentre prenc una cervesa a una terrassa. No enyoro el fet d'haver d'anar darrera la gent per a que m'arreglin quelcom a casa o al cotxe o que em diguin que no em tornaran els diners quan vull retornar quelcom que he comprat. En definitiva no enyoro viure a una societat on estem tant preocupats en fotre'ns els uns als altres i en que no ens fotin que hem perdut tot rumb i direcció i en el que l'orgull nacional només es mesura en contraposició al dels altres, sense tenir res propi per contemplar i dir: "Sí, nosaltres som els que ho fem possible".
Així doncs contemplo aquest dia amb una estranya barreja de nostàlgia i esperança de futur. Esperança que poc a poc podrem corregir els nostres defectes i amplificar les nostres virtuts, no per semblar-nos a Suècia, però potser sí per trobar el nostre propi lloc al món i aconseguir tots plegats una vida millor.